Paremiologia catalana comparada digital

Qui té peus, no digui coix

8 recurrències en 4 variants. Primera citació: 1918.

Qui té peus, no digui coix

5 fonts, 1992.
Vol dir que no hem de murmurar dels defectes d'altri, perquè també hi estam exposats.
Lloc: Illes Balears.
Bassa, Ramon; Cabot, Miquel; Díaz, Ramon; Lladonet, Joan (2000): Qui barata, el cap es grata. Els refranys i les frases fetes «2. Classificació alfabètica. 2.1. Els refranys. Coix», p. 44. Editorial Moll.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada VII «P 2077», p. 184. Columna Edicions.
Recomana no murmurar dels defectes dels altres perquè potser també els tindrem nosaltres.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «La dona i l'home. El cos i les seves parts», p. 223. Edicions 62.
Vol dir que no hem de murmurar dels defectes d'altri perquè també hi estam exposats (D.). Vegi's n.1734.
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «2210 Peus», p. 302. Institut Menorquí d'Estudis.
Lloc: Marina Baixa.
Ramón i Sapena, Regina L (2006): L'expressió dermatològica al llenguatge popular valencià amb especial referència a la comarca de la Marina Baixa «4.3. Parèmies. 4.2.1. Classificació temàtica per capítols. 4.2.1.1. Anatomia. Peu», p. 210. Universitat Miguel Hernández.

Qui té peus no digui coix

1 font, 1970.
Griera, Antoni (1970): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - XI - O-PUXÉ «Peu 1», p. 302. Edicions Polígrafa.

Qui té peus, / no digui coix

1 font, 1969.
Il peut le devenir.
Equivalent en francès: Que celuii qui a des pieds, / ne dise pas boiteux.
Lloc: Catalunya del Nord.
Guiter, Henri (1969): Proverbes et dictons catalans «Sort, desgracia / Bonheur, malheur», p. 340. Robert Morel Editeur.

Qui te pèus, no digui coix

1 font, 1918.
Lloc: Menorca.
Camps i Mercadal, Francesc (pseudònim Francesc d'Albranca) (1918): Folklore menorquí. De la pagesia. Tom I «Refranys. XXXIV.- Parts del cos », p. 320. Institut Menorquí d'Estudis.