Paremiologia catalana comparada digital

Vermell i ponent, senyal de vent

25 recurrències en 9 variants. Primera citació: 1938.

Vermell i ponent, senyal de vent

14 fonts, 1993.
Lloc: Terra Alta.
Alanyà i Roig, Josep (2003): Etnografia de la Terra Alta «35.5.7. Vents», p. 488. Consell Comarcal de la Terra Alta.
Quan el dia se pon i hi fa de vermell, assenyala ventades pel dia segúent.
Sinònim: Posta sagnada, l'endemà ventada.
Alzamora Bisbal, Jaume (2008): Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra «3. Astres i temps. 3.1. Astronomia. 3.1.1. Sol. Refranys», p. 87. Editorial Moll.
Astrogea (diverses fonts) (2009): Astrogea «Refranys i dites sobre el temps». Web.
Calonge Meteoweb (2023): Calonge Meteoweb «Refranys i dites catalanes - https://www.calonge-meteoweb.com/HTML/refranys_cat.htm». Web.
Ciudad Futura (1999): Citas y refranes «www.ciudadfutura.com/ciclon/». Web.
Common Voice (2018): Proverbis. Web.
Conca, Maria (1993): Els refranys catalans «La natura. Vent», p. 256. Edicions Tres i Quatre.
Garcia Salines, Jordi P. (1994): Refranys i frases fetes populars catalanes «EL TEMPS QUE FA. EL VENT», p. 10. L'Avui / El Punt Avui.
Gargallo Gregori, José (2008): El refranyer, per José Gargallo Gregori «Colors». Web.
Gargallo Gregori, José (2008): El refranyer, per José Gargallo Gregori «Oratge». Web.
Gisbert, Adolf (2011): Refranyer temàtic «Oratge, elements, astres, temps cronològic i collites. Celatge i núvols», p. 603. Web.
Vermell = roig, rogenc, rojós. La coloració del cel és indicativa que mourà vent al cap d'unes hores, i si, a més, fa un ponent suau, és un indicador que l'atmosfera està desplaçant-se espentada per vent de l'Atlàntic.
Gisbert, Adolf (2011): Refranyer temàtic «Oratge, elements, astres, temps cronològic i collites. Vent de ponent (procedent de l'oest)», p. 625. Web.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «El temps meteorològic. Els vents», p. 35. Edicions 62.
Pujol i Vila, Josep (1996): 3000 refranys de nostra terra «l'oratge, el sol i la lluna», p. 42. Web.
Pujol i Vila, Josep (1999): 5.000 refranys de nostra terra «l'oratge, el sol i la lluna». Web.
Pujol i Vila, Josep (1999): Els refranys meteorològics. Web.

Vermellor a ponent, senyal de vent

2 fonts, 1951.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys del cel», p. 943. Editorial Selecta-Catalonia.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «El temps meteorològic. Altres», p. 58. Edicions 62.

Vermei i ponent, senyal de vent

1 font, 2002.
Lloc: Artà.
Esteva, Antoni (2002): Revista Bellpuig, 671 «Refranyer popular», p. 23. Revista Bellpuig.

Vermei i Ponent, senyal de vent

1 font, 2003.
Lloc: Mallorca.
Fuster, Miquel (2003): Refranyer popular de l'illa de Mallorca «Refranys. V», p. 72. Consell de Mallorca.

Vermell a ponent, senyal de vent

1 font, 2011.
Lloc: País Valencià.
Sanxis i Forriols, Joan Lluís (2011): Saviesa popular. Recull de refranys i frases fetes «Capítol I: El cel i la terra. 1.2 Els quatre elements. 1.2.4. L'aire», p. 21. Eixam Edicions.

Vermell i ponent señal de vent

1 font, 2019.
Los vientos del oeste, en los refranes, parecen ser vientos temidos popularmente. Se hace alusión que los vientos fuertes de esta dirección son los que producen más daños. De: Bonafé, Fuster.
Lloc: Mallorca.
Torrens Calleja, José María (2019): Percepción del clima y del cambio global en Mallorca. Mitos, equívocos y realidades entorno al medio físico «13. Refranes de los vientos propios de la isla. 13.8. Vientos de Ponent», p. 593. Universitat de les Illes Balears.

Vermell i ponent, / senyal de vent

1 font, 2009.
Lloc: Mallorca.
Bonafè, Francesc (2009): Paremiologia del Calendari (Costums, llegendes, cançons, proverbis, gloses i refranys) «7. La meteorologia dels vents. Ponent», p. 225. Edebe. Edicions Don Bosco.

Vermell ponent, senyal de vent

1 font, 2009.
Lloc: Tivissa (Ribera d'Ebre).
Jardí i Pagés, Domènec; Jardí i Pinyol, Carles (2009): Les golfes de pagès (de Tivissa i la seva muntanya) «Adagis de vents», p. 187. Cossetània Edicions.

Vermellor a ponent, / senyal de vent

1 font, 1938.
Amades i Gelats, Joan (1938): Llibre del temps que fa, p. 15. La Neotípia.