Paremiologia catalana comparada digital

Deute bescantat, deute pagat

12 recurrències en 9 variants. Primera citació: 1918.

Deute bescantat ja està pagat

3 fonts, 1951.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys del dret i de la justícia», p. 1137. Editorial Selecta-Catalonia.
Festa.cat (2006): Festa.cat «Dites catalanes populars». Web.
Lloc: Vic (Osona).
Medina Casanovas, Jaume (2014): El parlar d'una família vigatana, I «Els refranys. X. El diner i el joc. El diner, la riquesa i la pobresa», p. 251. Llibres de l'Index, S.A..

Deute escantat, deute pagat

2 fonts, 1984.
Escantat vol dir fet públic, descobert (F.C.M.).
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «977 Deute», p. 138. Institut Menorquí d'Estudis.
No convé posar en boca a qui te deu.
Lloc: Menorca.
Pons Moya, Joan (1984): Dites i refranys menorquins «Segona part. Refranys. Hisenda», p. 220. Col·lectiu Folklòric Ciutadella.

Deuta escantat, / deuta pagat

1 font, 1918.
'Escantat' vol dir fet públic, descubert, murmulat.
Lloc: Menorca.
Camps i Mercadal, Francesc (pseudònim Francesc d'Albranca) (1918): Folklore menorquí. De la pagesia. Tom I «Refranys. XX.- Hizenda (Bossa, butxaca)», p. 305. Institut Menorquí d'Estudis.

Deute bescantat ja és pagat

1 font, 1992.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada III «D 722», p. 625. Columna Edicions.

Deute bescantat ja està pagat (o perdonat)

1 font, 1999.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «X. El diner i el joc. El diner, la riquesa i la pobresa», p. 425. Edicions 62.

Deute bescantat ja està perdonat

1 font, 1951.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys del dret i de la justícia», p. 1137. Editorial Selecta-Catalonia.

Deute bescantat, / ja està pagat

1 font, 1968.
Lloc: Barcelona (Barcelonès).
Griera, Antoni (1968): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - V - DABA-ENFA «Deute», p. 139. Edicions Polígrafa.

Deute bescantat, deute pagat

1 font, 2008.
Els deutes fets públics, són ja mig pagats.
Alzamora Bisbal, Jaume (2008): Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra «9. Vida humana. 9.7. Vida familiar i social. 9.7.10.1. Deutes. Refranys», p. 456. Editorial Moll.

Deute escamat, deute pagat

1 font, 1996.
Lloc: País Valencià.
Comes i Nácher, Joan (1996): No queda lo dit, sino lo escrit. Recull de refrans valencians «D», p. 48. Promoció de Cultura Valenciana (del Sénia al Segura).