Paremiologia catalana comparada digital

Per la mar va qui paga

17 recurrències en 5 variants. Primera citació: 1926.

Per la mar va qui paga

12 fonts, 1926.
Dícese para manifestar la excesiva esplendidez y derroche de alguno en ciertos actos.
Lloc: País Valencià.
Adell Cerdà, Vicenta (1997): Recull de refranys valencians «M», p. 92. Comercial Denes, SL.
Lloc: País Valencià.
Alberola Serra, Estanislau; Peris Fuentes, Manuel (1928): Refraner valenciá «P», p. 212. Editorial Arte y Letras.
Es diu com per explicar, generalment amb ironia, una despesa que es considera inútil o excessiva.
Lloc: Val.
Alcover, A. M.; Moll, F. de B. (1926): Diccionari Català-Valencià-Balear VII «Mar Refr. l)». Editorial Moll.
Lloc: Alzira (Ribera Alta).
Aparicio Ortiz, José M. (1999): 2001 refranys i un grapat de dites i cançonetes d'Alzira i la seua comarca «P», p. 92. Ajuntament d'Alzira.
Lloc: País Valencià.
Comes i Nácher, Joan (1996): No queda lo dit, sino lo escrit. Recull de refrans valencians «P», p. 118. Promoció de Cultura Valenciana (del Sénia al Segura).
Common Voice (2018): Proverbis. Web.
Gargallo Gregori, José (2008): El refranyer, per José Gargallo Gregori «Mar». Web.
Tot té un cost.
Sinònim: Similars: Amb diners, torrons | Qui no té diners, no té vicis | Debades, ningun frare pega barretades.
Gisbert, Adolf (2011): Refranyer temàtic «Activitats humanes, comportament, salut i fortuna», p. 334. Web.
Es pot prendre en el sentit recte o metafòric.
Sinònim: Debades els frares no peguen cabotades.
Llorca Ibi, Francesc Xavier (2019): Gat vell. Dites marineres «5.7. La navegació», p. 101. Edicions del Bullent.
Martí i Adell, Cristòfor (1987): El nostre refranyer «Els interessos, els negocis i l'administració», p. 47. Editorial l'Esquer.
Martí Mestre, Joaquim (2017): Diccionari de fraseologia (segles XVII-XXI), p. 1815. Publicacions de la Universitat de València.
De: Martí Gadea - Alberola.
Lloc: País Valencià.
Romà Font, Francesc (1989): Refranyer popular «P», p. 259. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Per la mar va qui paga, i qui no paga, a la bassa

2 fonts, 2008.
Lloc: Dénia.
Lemos Marí, Armando (Arlemar) (2008): 1.000 refranys de Dénia i dels deniers «Refranys sentits dir a Dénia», p. 58. Ajuntament de Dénia.
Sinònim: Paga moro o a la bassa.
Lloc: Dénia (Marina Alta).
Font: Lemos 2008:56.
Llorca Ibi, Francesc Xavier (2019): Gat vell. Dites marineres «5.7. La navegació», p. 101. Edicions del Bullent.

Per la mar va qui ho paga i per la terra qui ho gasta

1 font, 2019.
«També en aquests passejor, recordàvem junts la cançó 'Ai, mariners', que ens feia veure la fama que tenien en algun temps, així com la mania que tenien a les seues dones cada vegada que les veien comprar alguna cosa».
Font: Baldó i altres 1985:132.
Llorca Ibi, Francesc Xavier (2019): Gat vell. Dites marineres «5.7. La navegació», p. 101. Edicions del Bullent.

Per la mar va qui pagà

1 font, 1992.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada V «M 859», p. 809. Columna Edicions.

Per la mar, va qui hi paga

1 font, 2008.
Per denunciar despeses inútils o excessives.
Alzamora Bisbal, Jaume (2008): Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra «7. Marina i pesca. (Per a peix, Veg. tb. 9.5.1. Aliments. Refranys», p. 254. Editorial Moll.