Paremiologia catalana comparada digital

Qui compra l'inútil, ven el necessari

9 recurrències en 5 variants. Primera citació: 1912.

Qui compra lo innecessari, ven lo necessari

3 fonts, 1928.
Lloc: País Valencià.
Alberola Serra, Estanislau; Peris Fuentes, Manuel (1928): Refraner valenciá «Q», p. 231. Editorial Arte y Letras.
Lloc: Alzira (Ribera Alta).
Aparicio Ortiz, José M. (1999): 2001 refranys i un grapat de dites i cançonetes d'Alzira i la seua comarca «Q», p. 99. Ajuntament d'Alzira.
Dites i refranys (2011): Dites i refranys. Blogger.

Qui compra l'inútil, ven el necessari

2 fonts, 1928.
Cavalleria i Collell, Domènec (1928): Catalunya Social, any VIII, núm. 352 (25 de febrer de 1928), p. 138-139 «Aforística sobre l'estalvi», p. 139. Revista Catalunya Social.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada III «C 2659», p. 137. Columna Edicions.

Qui compra lo superflu, prest ven lo necessari

2 fonts, 1993.
Gastar sense necessitat ocasiona la ruïna.
Lloc: Menorca.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «X. El diner i el joc. El diner, la riquesa i la pobresa», p. 434. Edicions 62.
Significa que el gastar sense necessitat sol esser causa de ruïna (D.).
Equivalent en castellà: Quien compra lo que no ha menester, venderá lo que ha menester.
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «721 Compra», p. 106. Institut Menorquí d'Estudis.

Qui compra lo inútil, ven lo necessari

1 font, 1912.
Comprar.
Equivalent en italià: Chi compra il superfluo, vende il necessario.
Frisoni, Gaetano (1912): Grammatica e dizionario della lingua catalana colla chiave dei temi e una raccolta di 350 proverbi «Appendice», p. 195. Web.

Qui compra lo que no pot, ven lo que li falta

1 font, 2012.
De: Alzamora, Jaume.
Lloc: Mallorca.
Font: Espigolant dins l'antigor.
Mir de la Fuente, Tomás (2012): Los refranes jurídicos castellanos y mallorquines «II. Sobre los refranes jurídicos castellanos y mallorquines. 2. Los mallorquines y demás baleares. b) Espigolant 6) Compras y vendas», p. 43. AJL.