Paremiologia catalana comparada digitalPCCD

Qui ha perdut l'ovella cerca l'esquella

25 recurrències en 16 variants. Primera citació: 1907.

Qui ha perdut l'ovella, busca l'esquella

4 fonts, 1928.
Lloc: Lleida.
Anyell, J (1928): Vida lleidatana, Any III, Núm. 49 i 50 (1 de maig de 1928) «Refraner. XXXVI. Del bestiar de llana», p. 193. Vida Lleidatana. Revista quinzenal il·lustrada.
Busquets i Molas, Esteve (1987): Els animals segons el poble «ovella», p. 195. Editorial Millà.
Es refereix als qui cerquen remeis tardanament, quan la desgràcia ja s'ha esdevingut.
Gargallo Gregori, José (2008): El refranyer, per José Gargallo Gregori «Animals». Web.
Ricart Matas, Josep (1950): Refranero internacional de la música y de la danza «Instrumentos idiófonos. XXV. Cencerro, esquilón. Refranes», p. 117. Archivo de Etnografía y Folklore de Cataluña.

Quan ha perdut l'ovella, busca l'esquella

3 fonts, 1989.
Biosca, Mercè; Cornadó, Maria-Pau (2003): El refranyer de Joan Viladot «IX. Els diners. La pèrdua», p. 78. Pagès Editors.
Sinònim: Perdre bous i esquelles.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada VI «O 626», p. 669. Columna Edicions.
De: Alberola.
Lloc: País Valencià.
Romà Font, Francesc (1989): Refranyer popular «Q», p. 271. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Qui ha perdut l'ovella, cerca l'esquella

3 fonts, 1999.
Agulló, Vicent (2021): Música, festa i parèmia «05. Instruments musicals de percussió: Bombo, Platerets, Tambor, Caixa, Tabal, Tabalet, Atabal, Tamborí, Timbal, Castanyoles, Esclafidors, Postisses, etc.». Blogger.
Festa.cat (2006): Festa.cat «Dites catalanes populars». Web.
Respon al costum de fer sonar l'esquella del cap del bestiar perdut, que es guarda a la barraca; gairebé sempre torna al ramat en sentir sonar l'esquella pròpia.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «XI. Els animals. Cabres, ovelles i ramats», p. 464. Edicions 62.

Qui ha perdut l'ovella cerca l'esquella

2 fonts, 1951.
Respon al costum de fer sonar l'esquella del cap de bestiar perdut, que es guarda a la barraca; gairebé sempre torna al ramat en sentir sonar l'esquella pròpia.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys de pastor», p. 1033. Editorial Selecta-Catalonia.
Daban, Àngel (2006): www.angeldaban.com - Dites i refranys «Dites i refranys d'animals domèstics i de granja». Web.

Qui perd els bous, que busqui les esquelles

2 fonts, 1950.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada II «B 1564», p. 366. Columna Edicions.
Ricart Matas, Josep (1950): Refranero internacional de la música y de la danza «Instrumentos idiófonos. XXV. Cencerro, esquilón. Refranes», p. 117. Archivo de Etnografía y Folklore de Cataluña.

Cuan ha perdut l'ovella / busca l'esquella

1 font, 1915.
No recordo l'aplicació exacte: em sembla el vaig sentir aplicar a un que preguntava moltes coses de sos avantpassats per veure si podia tornar a posseir una gran heretat de Prats de Lluçanés que son pare havia perdut. De: Montanyà, Josep (1917).
Lloc: Cornet (Sallent).
Fons Tomàs Carreras i Artau. Institució Milà i Fontanals d'Investigació en Humanitats (CSIC, Barcelona) (1915): Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Signatura SIMURG: AMF-AEFC-0106-0051 «Adagis - http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/image/990001434730304201/43/». Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Quan ha perdut els bous, cerca les esquelles

1 font, 1990.
Equivalent en francès: Quand il a perdu les boeufs, il cherche les clarines.
Lloc: Alt Vallespir (Catalunya del Nord).
Ribes, Jean (1990): Records del temps passat - Souvenirs du temps passé «Proverbis. Bestiar gros i menut. Llops i guilles», p. 35. Autoedició.

Quan ha perdut l'ovella / busca l'esquella

1 font, 1907.
Verdaguer, Jacint (1907): Folk-lore «Aforística», p. 74. L'Avenç.

Quan ha perdut l'ovella busca l'esquella

1 font, 1921.
Lloc: Arenys de Mar (Maresme).
(1921): Arenys i sa comarca, 95 «Provervis catalans», p. 5. Revista Arenys i sa Comarca.

Quan ha perdut la ovella, / busca la esquella

1 font, 1915.
En un calendari del 29 d'Agost de 1917. De: Montanyà, Josep (1917-18).
Fons Tomàs Carreras i Artau. Institució Milà i Fontanals d'Investigació en Humanitats (CSIC, Barcelona) (1915): Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Signatura SIMURG: AMF-AEFC-0106-0052 «Proverbis - http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/image/990001434740304201/237/». Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Quan ha perdut la ovella, busca la esquella

1 font, 1928.
Lloc: País Valencià.
Alberola Serra, Estanislau; Peris Fuentes, Manuel (1928): Refraner valenciá «Q», p. 224. Editorial Arte y Letras.

Que es perdi l'esquella, però no l'ovella

1 font, 2007.
Sinònim: Val més borni que cec (o tort que mort).
Espunyes, Josep (2007): Dites, locucions i frases fetes «665», p. 197. Garsineu Edicions.

Qui ha perdut l'ovella / busca l'esquella

1 font, 1970.
Lloc: Guimerà.
Griera, Antoni (1970): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - XI - O-PUXÉ «Ovella», p. 65. Edicions Polígrafa.

Qui ha perdut l'ovella, / cerca l'esquella

1 font, 1932.
́Respon al costum de fer sonar l'esquella del cap de bestiar perdut que es guarda en la barraca, amb la qual cosa s'obté quasi sempre el seu trobament, ja que en sentir sonar l'esquella que li és pròpia, acut al ramat.
Amades i Gelats, Joan (1932): Vocabulari dels pastors «Proverbis. II. Refranyer pastoral», p. 231. Butlletí de Dialectologia Catalana.

Qui ha perdut la ovella, / busca l'esquella

1 font, 1910.
Sinònim: Ha perdut los bous y busca les esquelles.
Gomis i Mestre, Cels (1910): Zoologia popular catalana «Capítol II. Monografies. Lo moltó. Aforismes», p. 152. L'Avenç.

Qui perd l'ovella, busca l'esquella

1 font, 2007.
Sinònim: Quan el pet ja és fora no cal estrènyer el cul.
Espunyes, Josep (2007): Dites, locucions i frases fetes «476», p. 140. Garsineu Edicions.