Paremiologia catalana comparada digital

Qui de ruc d'altri es refia, sovint ha d'anar a peu

39 recurrències en 30 variants. Primera citació: 1883.

Qui del ruc d'altre es refia, sovint ha d'anar a peu

6 fonts, 1968.
Biosca, Mercè; Cornadó, Maria-Pau (2003): El refranyer de Joan Viladot «XIII. Les relacions interpersonals. La desconfiança», p. 94. Pagès Editors.
Busquets i Molas, Esteve (1987): Els animals segons el poble «Ase», p. 26. Editorial Millà.
Sinònim: Qui escudella d'altre espera, freda se la menja.
Lloc: Terres de Ponent.
Espunyes i Esteve, Josep (2021): 1.000 dites ponentines «Q», p. 97. Edicions de 1984.
Sinònim: Vés-te'n fiant.
Espunyes, Josep (2007): Dites, locucions i frases fetes «680», p. 200. Garsineu Edicions.
Avui podríem dir de l'«auto», en lloc del «ruc».
Ferret, Antoni (1968): Parleu més bé el català «IV. Dites populars», p. 144. Editorial Claret.
Cal confiar només en les pròpies forces.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «XI. Els animals. Animals de càrrega i de tir», p. 454. Edicions 62.

Qui de ruc d'altre es refia, sovint ha d'anar a peu

3 fonts, 1996.
Ciudad Futura (1999): Citas y refranes «www.ciudadfutura.com/ciclon/». Web.
Pujol i Vila, Josep (1996): 3000 refranys de nostra terra «del bestiar i altres animals», p. 24. Web.
Pujol i Vila, Josep (1999): 5.000 refranys de nostra terra «del bestiar i altres animals». Web.

Qui de matxo d'altri es refia, sovint ha d'anar a peu

2 fonts, 1926.
Alcover, A. M.; Moll, F. de B. (1926): Diccionari Català-Valencià-Balear VII «Matxo Refr. d)». Editorial Moll.
Gargallo Gregori, José (2008): El refranyer, per José Gargallo Gregori «Animals». Web.

Qui del ruc d'altri es refia, sovint té d'anar a peu

2 fonts, 1987.
Daban, Àngel (2006): www.angeldaban.com - Dites i refranys «Dites i refranys sobre el cos humà. Dites i refranys sobre els peus». Web.
Adagi que ens ensenya a confiar només en les pròpies forces.
Sinònim: Qui escudella dels altres espera, freda se la menja.
Serra i Boldú, Valeri (1987): Folklore de la pagesia «Bèsties de peu rodó. Ruc, somera», p. 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Qui amb el ruc d'altre confia, sol anar a peu

1 font, 1989.
De: Alberola.
Lloc: País Valencià.
Romà Font, Francesc (1989): Refranyer popular «Q», p. 277. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Qui d'animal d'atre 's refia / sovin te d'anar a peu

1 font, 1915.
De: Anònim (1917-18).
Lloc: Girona.
Fons Tomàs Carreras i Artau. Institució Milà i Fontanals d'Investigació en Humanitats (CSIC, Barcelona) (1915): Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Signatura SIMURG: AMF-AEFC-0102-0015 «Proverbis - http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/image/990001433420304201/17/». Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Qui d'ase d'altres se refia, / sovint té d'anar a peu

1 font, 1966.
Griera, Antoni (1966): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - I «Ase», p. 319. Edicions Polígrafa.

Qui d'ase d'altri es refia sovint ha d'anar a peu

1 font, 1999.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «XI. Els animals. Animals de càrrega i de tir», p. 454. Edicions 62.

Qui d'ase d'altri es refia sovint té d'anar a peu

1 font, 1951.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys de la feina i dels oficis», p. 1129. Editorial Selecta-Catalonia.

Qui de matxo d'altre es refia, sovint ha d'anar a peu

1 font, 1979.
Lloc: Castellfollit de Riubregós.
Farell i Domingo, J (1979): Revista Catalana de Geografia, 9-16 (1980-81), p. 5-79 «Castellfollit de Riubregós - Refranys i locucions de traginer - https://www.icgc.cat/bd/pubs/rcg/RCG_E1_09_16.pdf», p. 66. Institut d'Estudis Catalans.

Qui de matxo d'altre es refia, sovint té d'anar a peu

1 font, 1926.
Lloc: Manresa.
Alcover, A. M.; Moll, F. de B. (1926): Diccionari Català-Valencià-Balear I «Altre, Altra Loc. s)», p. 560. Editorial Moll.

Qui de matxo d'altre's refia, sovint te de anar á peu

1 font, 1883.
Llagostera i Sala, Francesc (1883): Aforística catalana «5. Aforismes referents á la atmósfera y vida rural», p. 26. Llibreria d'Alvar Verdaguer.

Qui de matxo d'altri es refia, / sovint ha d'anar a peu

1 font, 1969.
Equivalent en francès: Qui compte sur le mulet d'autrui, / doit souvent aller à pied.
Lloc: Catalunya del Nord.
Guiter, Henri (1969): Proverbes et dictons catalans «Mula, matxo / Mule, mulet», p. 436. Robert Morel Editeur.

Qui de matxo d'altri fia, sovint ha d'anar a peu

1 font, 1998.
Lloc: Alt Pirineu.
Farràs i Muntó, Elvira (1998): Ribera amunt són les boniques «IV. El món natural. Mules i matxos», p. 113. Garsineu Edicions.

Qui de matxo d'altri's refia, sovín té d'anar á peu

1 font, 1900.
Font, Ramon (1900): Refráns de la llengua catalana, p. 110. Editorial Rourich.

Qui de ruc d'altre es fia, sovint ha d'anar a peu

1 font, 1998.
Lloc: Alt Pirineu.
Farràs i Muntó, Elvira (1998): Ribera amunt són les boniques «IV. El món natural. L'ase», p. 110. Garsineu Edicions.

Qui de ruc d'altri es fia, sovint ha d'anar a peu

1 font, 1926.
Indica que cal no confiar massa en les coses que no estan sota el nostre domini.
Alcover, A. M.; Moll, F. de B. (1926): Diccionari Català-Valencià-Balear IX «Ruc, Ruca Refr. i)». Editorial Moll.

Qui de ruc d'un altre se'n refia sovint te d'anar a peu

1 font, 2011.
L'adjectiu «altre» se sol pronunciar 'atre', i l'adverbi «sovint», 'soviny'. Més val fer-se la feina un mateix. Això és més vell que anar a peu. De tota manera, aquest refrany és palicable a altres situacions de la vida real.
Lloc: Cerdanya.
Figuera, Manel; Montané, Anna; Figuera, Agnès; Quílez, Enric, i Vigo, Salvador (2011): El parlar de Cerdanya. Gramàtica, diccionari cerdà, dites populars «Refranys, adagis i proverbis», p. 559. Edicions Salòria.

Qui de ruc d'un altre se'n refia, sovint ha d'anar a peu

1 font, 2008.
Gargallo Gregori, José (2008): El refranyer, per José Gargallo Gregori «Animals». Web.

Qui de ruc d'un atre se'n refia soviny té de nar a peu

1 font, 2017.
Més val fer-se la feina un mateix. Això és més vell que anar a peu. De tota manera, aquest refrany es pot aplicar a altres situacions de la vida real.
Lloc: Cerdanya.
Figuera, Manel; Vigo, Salvador (2017): 1.672 dites populars del parlar de Cerdanya «Refranys, adagis i proverbis», p. 244. Salvat, S.A. de Ediciones.

Qui de ruc d'un atre se'n refia, soviny ha d'anar a peu

1 font, 1999.
Lloc: Cerdanya.
Web de la Cerdanya (1999): Refranys de la Cerdanya «Dites populars: Refranys». Web.

Qui del matxo d'altri es refia sovint ha d'anar a peu

1 font, 1969.
Griera, Antoni (1969): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - X - MA-NYUF «Matxo», p. 135. Edicions Polígrafa.

Qui del matxo d'un altre es refia, té d'anar a peu

1 font, 1992.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada VI «M 1356», p. 7. Columna Edicions.

Qui del ruc d'altre es refia sovint ha d'anar a peu

1 font, 1951.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys de la feina i dels oficis», p. 1128. Editorial Selecta-Catalonia.

Qui del ruc d'altre es refia, sovint a d'anar a peu

1 font, 1988.
Millà i Reig, Lluís (1988): Cinc mil refranys catalans i frases fetes, populars «Refranys de besties i animals. Ases, matxos i mules», p. 111. Editorial Millà.

Qui del ruc d'altri es refia, / sovint té d'anar a peu

1 font, 1937.
Es ben sentenciós aquell adagi que ens ensenya a confiar només en les pròpies forces.
Sinònim: Qui escudella dels altres espera, / freda se la menja.
Serra i Boldú, Valeri (1937): Curiositats de Catalunya, Núm. 53 (Any II, 30-gener-1937) «Folklore de la pagesia. Ruc, somera», p. 133. Revista Curiositats de Catalunya.

Qui del ruc de l'altre se refia, sovint ha d'anar a peu

1 font, 1992.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada VII «R 996», p. 740. Columna Edicions.

Qui del ruc es refia, sovint ha d'anar a peu

1 font, 1990.
Salvà, Francesc (1990): Aforismes i refranys, p. 20. Editorial Miguel A. Salvatella.

Qui del ruch d'altre se refia, sovint ha d'anar a peu

1 font, 1900.
Tallander, Antoni (Bulbena, Antoni) (1900): Aforismes & proverbis històrichs & tradicionals «R», p. 83. Tarascó, Viladot & Cuesta.

Qui del ruch d'altre's refia, / sovint ha de anar a peu

1 font, 1910.
Bé es veritat que ningú dèu refiarse més que de sí mateix.
Gomis i Mestre, Cels (1910): Zoologia popular catalana «Capítol II. Monografies. L'ase. Aforismes», p. 44. L'Avenç.