Paremiologia catalana comparada digital

Qui deu es mor en creu

21 recurrències en 11 variants. Primera citació: 1915.

Qui deu es mor en creu

5 fonts, 1935.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys de la mort», p. 1115. Editorial Selecta-Catalonia.
Amades i Gelats, Joan (1935): La mort. Costums i creences «Costums. Refranyer», p. 55. Edicions El Mèdol.
Biosca, Mercè; Cornadó, Maria-Pau (2003): El refranyer de Joan Viladot «IX. Els diners. Els pagaments i els deutes», p. 79. Pagès Editors.
Llorens i Jordana, Rodolf (1968): Com han estat i com som els catalans «II. Com han estat. 14. Mariners i mercaders», p. 167. Editorial Pòrtic.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «VI. La vida, la mort i la salut. La mort», p. 281. Edicions 62.

Qui deu, viu clavat en creu

5 fonts, 1989.
Ciudad Futura (1999): Citas y refranes «www.ciudadfutura.com/ciclon/». Web.
Gargallo Gregori, José (2008): El refranyer, per José Gargallo Gregori «Diners». Web.
Pujol i Vila, Josep (1996): 3000 refranys de nostra terra «la feina, els diners i el poder», p. 10. Web.
Pujol i Vila, Josep (1999): 5.000 refranys de nostra terra «la feina, els diners i el poder». Web.
De: Alberola.
Lloc: País Valencià.
Romà Font, Francesc (1989): Refranyer popular «Q», p. 280. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Qui deu viu clavat en creu

2 fonts, 1993.
Biosca, Mercè; Cornadó, Maria-Pau (2003): El refranyer de Joan Viladot «IX. Els diners. Els pagaments i els deutes», p. 79. Pagès Editors.
Seuba, A.; Giménez, M (1993): Refranys i aforismes. Tradicions catalanes «Refranys de diners i negocis», p. 35. Seuba Edicions.

Qui deu, està clavat en creu

2 fonts, 1969.
Equivalent en francès: Qui doit, est clué sur une croix.
Lloc: Catalunya del Nord.
Guiter, Henri (1969): Proverbes et dictons catalans «Riquesa i pobresa / Richesse et pauvreté», p. 314. Robert Morel Editeur.
Equivalent en francès: Qui doit, est cloué en croix.
Lloc: Alt Vallespir (Catalunya del Nord).
Ribes, Jean (1990): Records del temps passat - Souvenirs du temps passé «Proverbis. Fortunes i deutes», p. 98. Autoedició.

Qui deu / es mort en creu...

1 font, 1915.
De: Soler, Josep (1923).
Lloc: Sant Pere Pescador.
Fons Tomàs Carreras i Artau. Institució Milà i Fontanals d'Investigació en Humanitats (CSIC, Barcelona) (1915): Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Signatura SIMURG: AMF-AEFC-0102-0084 «Refrans i adagis - http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/image/990001435590304201/81/». Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Qui Déu és mort en creu

1 font, 2016.
Es diu del mal viure que té el que deu diners a altri.
Lloc: Olot (Garrotxa).
Canals i Ferrarons, Josep Maria (2016): La gent i les coses d'Olot «Locucions, expressions, dites i frases fetes. Q», p. 267. Autoedició.

Qui deu, / mor en creu

1 font, 1969.
Griera, Antoni (1969): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - X - MA-NYUF «Mort», p. 234. Edicions Polígrafa.

Qui deu, es mor en creu

1 font, 1985.
Lloc: Torroella de Montgrí (Baix Empordà).
Junqué, Montserrat; Martinoy, Mònica (1985): Un pam de llengua - Refranys que es diuen a Torroella «9. Qui té duros fuma puros, qui té rals fuma «Ideals»», p. 101. Museu del Montgrí i del Baix Ter.

Qui deu, està clavat en creu!

1 font, 1995.
Muntaner i Pascual, Josep M. (1995): Avui «Diàleg. Deu i creu», p. C4. L'Avui / El Punt Avui.

Qui deu, mor en creu

1 font, 2008.
Passa pena.
Sinònim: Qui deu, està clavat en creu.
Alzamora Bisbal, Jaume (2008): Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra «9. Vida humana. 9.7. Vida familiar i social. 9.7.10.1. Deutes. Refranys», p. 457. Editorial Moll.

Qui deu, víu clavat en creu

1 font, 1928.
Lloc: País Valencià.
Alberola Serra, Estanislau; Peris Fuentes, Manuel (1928): Refraner valenciá «Q», p. 233. Editorial Arte y Letras.