Paremiologia catalana comparada digital

Vinga qui vulga, mentre no tornen els francesos

20 recurrències en 19 variants. Primera citació: 1910.

Vinga el que Déu vulga, sols no vinguen els francesos

2 fonts, 1980.
Els històrics.
Lloc: País Valencià.
Romà Font, Francesc (1989): Refranyer popular «Estudi preliminar», p. 20. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.
Lloc: Ribera.
Soleriestruch, Eduard (1980): Refranyer de la Ribera «Déu», p. 143. J. Huguet Pascual, editor.

Que vinga «lo» que Déu vullga … «menos» els francesos!

1 font, 2013.
Esta me l'ha recordada ma mare. Solia rematar-se dient: "… i si no, francesos i tot"
Lloc: Borriana (Plana Baixa).
Roselló Gimeno, Roberto (2013): El periódic.com «Algunes frases fetes que es diuen a Borriana». Web.

Que vinga «lo» que Déu vullga… «menos» els francesos!

1 font, 2013.
Esta me l'ha recordada ma mare. Solia rematar-se dient: «… i si no, francesos i tot».
Lloc: Borriana (Plana Baixa).
Roselló Gimeno, Roberto (2013): El Periòdic.com «Algunes frases fetes que es diuen a Borriana - https://www.elperiodic.com/opinion/parotets/algunes-frases-fetes-diuen-borriana_3617 ». Web.

Que vinga lo que Deu vullga, pero que no vinguen els francesos

1 font, 1996.
Lloc: País Valencià.
Comes i Nácher, Joan (1996): No queda lo dit, sino lo escrit. Recull de refrans valencians «Q», p. 126. Promoció de Cultura Valenciana (del Sénia al Segura).

Que vingui qui vulgui, menos els francesos

1 font, 1935.
Expressió corrent quan l'horitzó polític es presenta tèrbol i propens a canvis. Encara recorda la dominació napoleònica.
Lloc: Barcelona (Barcelonès).
Amades i Gelats, Joan (1935): Refranyer barceloní «Vària», p. 93. Edicions l'Agulla de Cultura Popular.

Vinga «lo» (allò) que Déu vulga, manco els francesos

1 font, 1989.
De: Alberola.
Lloc: País Valencià.
Romà Font, Francesc (1989): Refranyer popular «V», p. 340. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Vinga al que Déu vulga però que no tornen els francesos

1 font, 1987.
Lloc: Xàbia (Marina Alta).
Espinós i Quero, Antoni; Polo Villaseñor, Fernando (1987): Refraner de Xàbia, dins Xàbiga, núm. 3 (Estiu-tardor, 1987), pàg. 81-95 «Refraner de Xàbia. El refraner local. El món anímic. Aforismes i sentències», p. 92. Xàbiga.

Vinga el que Déu vulga i que no vinguen els francesos

1 font, 1992.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada III «D 701», p. 622. Columna Edicions.

Vinga el que Déu vulga. / (Sols no vinguen els francesos)

1 font, 1989.
Hom troba, a vegades, refranys mutilats, sintetitzats, com llimats per l'ús, dels que sols la primera part perdura, mentres la segona s'omet. Podríem dir que aquesta segona aprt completa la primera, reforça el seu sentit o el revist d'ironia.
Lloc: País Valencià.
Romà Font, Francesc (1989): Refranyer popular «Estudi preliminar», p. 16. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Vinga lo que Deu vulga sols no vinguen los francesos

1 font, 1910.
Lloc: Tortosa (Baix Ebre).
Pastor i Lluís, Federico (1910): Refrans i modismes tortosins. Web.

Vinga lo que Déu vulga, / sols no vinguen francesos

1 font, 2010.
Lloc: Tortosa.
Font: R 224 II, p302.
Serra i Feu, Ricard (2010): Refranys geogràfics (volum 2) - Comarques meridionals (Catalunya), del Matarranya (Aragó) i dels Ports i Maestrat (València) «Capítol 4. 21. Baix Ebre. b). Municipis de la subcomarca de Tortosa», p. 83. Autoedició.

Vinga lo que Déu vulga, sols no vinguen los francesos

1 font, 2003.
Lloc: Tortosa (Baix Ebre).
Aragonés Salvat, Albert (2003): Refrans i modismes tortosins, de Federico Pastor i Lluís «16. La terra i la llibertat - 16.3. Forasters». Web.

Vinga lo que Deu vulga, sols no vinguen los francesos

1 font, 1912.
És un dels modismes més típics i populars de Tortosa.
Lloc: Tortosa.
Vergés Pauli, Ramon (1912): Espurnes de la llar. (Tortosa en 1912). Tomo III «Etimología de refrans y modismes», p. 34-35. Diario Libertad.

Vinga lo que Déu vullga, i que no vinguen els francesos

1 font, 2017.
Martí Mestre, Joaquim (2017): Diccionari de fraseologia (segles XVII-XXI), p. 1838. Publicacions de la Universitat de València.

Vinga lo que Deu vullga, manco els francesos

1 font, 1928.
Lloc: País Valencià.
Alberola Serra, Estanislau; Peris Fuentes, Manuel (1928): Refraner valenciá «V», p. 304. Editorial Arte y Letras.

Vinga lo que Deu vullga, pero que no vinguent els francesos

1 font, 1915.
De: Valors i Albors, Antoni (1917-18).
Lloc: Alcoy i contorn.
Fons Tomàs Carreras i Artau. Institució Milà i Fontanals d'Investigació en Humanitats (CSIC, Barcelona) (1915): Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Signatura SIMURG: AMF-AEFC-0102-0088 «Refranys - http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/image/990001435650304201/25/». Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Vinga lo que Déu vullga, sols no vinguen els francesos; i vingué lo que Déu volgué, i els francesos també

1 font, 1980.
Lloc: Albal (Horta).
Hernández Sanchis, Jesús-Emilio (1980): Refraner albalenc «Refraner», p. 24. Anubar Ediciones.

Vinga qui vulga, mentre no tornen els francesos

1 font, 1992.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada IV «F 1510», p. 589. Columna Edicions.

Vinga qui vullga, però que no tornen els francesos

1 font, 1987.
Uns altres han perdut vigència i el seu contingut ja no respon a les circumstàncies històriques que els va originar.
Lloc: Xàbia (Marina Alta).
Espinós i Quero, Antoni; Polo Villaseñor, Fernando (1987): Refraner de Xàbia, dins Xàbiga, núm. 3 (Estiu-tardor, 1987), pàg. 81-95 «Refraner de Xàbia», p. 83. Xàbiga.