Paremiologia catalana comparada digital

Qui al cel escup, a la cara li cau

101 recurrències en 53 variants. Primera citació: 1736.

Qui al cel escup, a la cara li cau

20 fonts, 1951.
Lloc: Empordà.
Albert i Paradís, Caterina («Català, Víctor») (2000): Mil adagis recopilats per Caterina Albert i Paradís - Víctor Català «Temes diversos. Q», p. 94. Ajuntament de l'Escala.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys del dret i de la justícia», p. 1141. Editorial Selecta-Catalonia.
Vol dir que les injúries dirigides a Déu, o a les coses santes, es converteixen en dany de qui les diu.
Lloc: Illes Balears.
Bassa, Ramon; Cabot, Miquel; Díaz, Ramon; Lladonet, Joan (2000): Qui barata, el cap es grata. Els refranys i les frases fetes «2. Classificació alfabètica. 2.1. Els refranys. Cel», p. 43. Editorial Moll.
Cavall Fort (1980): Cavall Fort, núm. 431 (juliol 1980) «El que diuen els refranys sobre… Déu». Cavall Fort.
Ciudad Futura (1999): Citas y refranes «www.ciudadfutura.com/ciclon/». Web.
Daban, Àngel (2006): www.angeldaban.com - Dites i refranys «Dites i refranys sobre el cos humà. Dites i refranys sobre la cara». Web.
Es diu d'aquell que empra mitjans errats que es giren contra ell mateix. Aquesta mateixa idea expressa el llibre de l'Eclesiàstic amb una imatge similar. De: Bíblia.
Equivalent en llatí: Qui in altum mittit lapidem, super caput eius cadit.
Font: Eclesiàstic 27.28.
Escolà i Tuset, Josep M. (1997): Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques «III. Referències i expressions d'origen clàssic. 214», p. 101. Edicions 62.
Sinònim: Les burles i les processons sempre tornen d'allà on són.
Lloc: Terres de Ponent.
Espunyes i Esteve, Josep (2021): 1.000 dites ponentines «L», p. 70. Edicions de 1984.
Lloc: Mallorca.
Font: DCVB.
Ferrer, Antoni-Lluc (1979): Refranys i locucions del 'Diari de Buja' «Inventari de refranys i locucions del «Diari de Buja»», p. 93. Randa.
Festa.cat (2006): Festa.cat «Dites catalanes populars». Web.
Gargallo Gregori, José (2008): El refranyer, per José Gargallo Gregori «Cos humà». Web.
Gheorghe, Gabriel (1986): Proverbele româneşti şi proverbele lumii romanice, p. 145.
Millà i Reig, Lluís (1988): Cinc mil refranys catalans i frases fetes, populars «Refranys de tota mena», p. 187. Editorial Millà.
Sinònim: Veg. tb. 232.
Equivalent en castellà: Al que al cielo escupe, a la cara le cae | El que al cielo escupe, en la cara le cae.
Parés i Puntas, Anna (1997): Diccionari de refranys català-castella castellà-català «Escopir», p. 55. Edicions 62.
Es diu quan una mala acció reverteix en el que l'ha feta.
Sinònim: Qui escup al cel a la cara li cau (o li torna).
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «IX. Els sentiments i les creences. Déu i el cel», p. 415. Edicions 62.
Qui tira una pedra al cel, li caurà damunt del cap. De: Bíblia.
Equivalent en llatí: Qui in altum mittit lapidem, super caput eius cadet.
Font: Eccl. 27.28.
Peris, Antoni (2001): Diccionari de locucions i frases llatines «2452». Enciclopèdia Catalana.
Aquest refrany té un doble sentit en els casos de llengües llatines, on s'entén que aquell que no fa les coses a favor seu en rebrà les conseqüències, i que aquell qui menysprea la religió serà castigat amb la mateixa mesura (Una fletxa tirada amunt cau sobre el cap de l'arquer) - En el cas anglès, només hi ha el primer significat.
Equivalent en castellà: Quien al cielo escupe a la cara le cae | FR: Qui crache au ciel, il lui retombe sur le visage (Qui escup al cel, li recau (cau) a la cara) | EN: An arrow shot upright falls on the shooter's head.
Pujol i Campeny, Afra (2008): Els refranys. Estudi i equivalències «4. Recull de refranys. 4.4 Recull de refranys. 4. Moral i religió», p. 49. Web.
Pujol i Vila, Josep (1996): 3000 refranys de nostra terra «del Totpoderós», p. 81. Web.
Pujol i Vila, Josep (1999): 5.000 refranys de nostra terra «del totpoderós». Web.
Lloc: Marina Baixa.
Ramón i Sapena, Regina L (2006): L'expressió dermatològica al llenguatge popular valencià amb especial referència a la comarca de la Marina Baixa «4.3. Parèmies. 4.2.1. Classificació temàtica per capítols. 4.2.1.1. Anatomia. Cara», p. 182. Universitat Miguel Hernández.

Qui escup al cel, a la cara li cau

8 fonts, 1949.
Es diu quan una mala acció reverteix en un mateix.
Alzamora Bisbal, Jaume (2008): Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra «8. Religioses. 8.1. Cel i infern. Refranys», p. 259. Editorial Moll.
Sinònim: No tiris cap roc al teu germà, que a la cara et rebotarà.
Equivalent en castellà: Al que al cielo escupe, a la cara le cae.
Espunyes, Josep (2007): Dites, locucions i frases fetes «406», p. 120. Garsineu Edicions.
Lloc: Alt Pirineu.
Farràs i Muntó, Elvira (1998): Ribera amunt són les boniques «I. L'ésser humà. La prudència», p. 38. Garsineu Edicions.
Aconsella de vigilar les paraules i accions, perquè sovint els mitjans emprats per a qualsevol cosa es giren contra un mateix.
Gimeno, Isabel (1989): El llibre dels refranys catalans «Consells morals», p. 167. Editorial de Vecchi.
Pàmies i Riudor, Víctor (2014): 300 dites que faran història «197 - Qui escup al cel, a la cara li cau», p. 197. Blogger.
Vol dir que les injúries dirigides a Déu, o a les coses santes, es converteixen en dany dels qui les profereix (D.).
Equivalent en castellà: No escupáis al cielo, que os caerá en la cara.
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «664a Cel», p. 99. Institut Menorquí d'Estudis.
Ruyra, Joaquim (1949): Obres completes «Aforismes i frases fetes del català popular. Cel», p. 895. Editorial Selecta-Catalonia.
Seuba, A.; Giménez, M (1993): Refranys i aforismes. Tradicions catalanes «Refranys de tot una mica», p. 104. Seuba Edicions.

Qui escup al cel a la cara li cau

4 fonts, 1997.
ElCatdelaBruixa (2021): «https://twitter.com/EBruixa/status/1422398347491495938». Twitter.
Lloc: Tivissa (Ribera d'Ebre).
Jardí i Pagès, Domènec (2002): A Tivissa canten missa… «Adagis i frases fetes», p. 141. Cossetània Edicions.
Lloc: Tivissa (Ribera d'Ebre).
Jardí i Pagés, Domènec; Jardí i Pinyol, Carles (2009): Les golfes de pagès (de Tivissa i la seva muntanya) «Frases fetes», p. 177. Cossetània Edicions.
Vanitat: arrogància que es paga.
Rodriguez-Vida, Susana (1997): Diccionari temàtic de modismes «Emocions. Sentiments sobre si mateix», p. 39. Edicions 62.

Qui escup al cel, a la cara li torna

4 fonts, 1900.
Amades i Gelats, Joan (1951): Folklore de Catalunya. Cançoner «Refranys de moral», p. 1155. Editorial Selecta-Catalonia.
Sinònim: Qui escup al cel, a la cara li cauen els esquitxos.
Biosca, Mercè; Cornadó, Maria-Pau (2003): El refranyer de Joan Viladot «XV. Els mites i les creences. Déu i el cel», p. 116. Pagès Editors.
No blasfemis.
Siquès i Reig, Pere (2006): La boca. Refranys, acudits i parèmies «Boca», p. 14. Curbet CG Edicions.
(Jud.).
Sinònim: Qui vers lo cel escup, sobre la faç li torna (Franc. Cast.).
Tallander, Antoni (Bulbena, Antoni) (1900): Aforismes & proverbis històrichs & tradicionals «E», p. 40. Tarascó, Viladot & Cuesta.

Qui al cel escup, á la cara li cau

3 fonts, 1898.
Font, Ramon (1898): Bons consells ab la traducció castellana «I. Bons consells sobre religió y moral». Estampa de'n Tomás Carreras.
Font, Ramon (1900): Refráns de la llengua catalana, p. 107. Editorial Rourich.
Lloc: Tortosa (Baix Ebre).
Pastor i Lluís, Federico (1910): Refrans i modismes tortosins. Web.

Qui escup al cel a la cara li cau (o li torna)

3 fonts, 1997.
Sinònim: Veg. tb. 377.
Equivalent en castellà: Al que al cielo escupe, a la cara le cae | EL que al cielo escupe, en la cara le cae.
Parés i Puntas, Anna (1997): Diccionari de refranys català-castella castellà-català «Cel», p. 39. Edicions 62.
Es diu quan una mala acció reverteix en el que l'ha feta.
Sinònim: Qui al cel escup, a la cara li cau.
Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans «IX. Els sentiments i les creences. Déu i el cel», p. 415. Edicions 62.
Lloc: Marina Baixa.
Ramón i Sapena, Regina L (2006): L'expressió dermatològica al llenguatge popular valencià amb especial referència a la comarca de la Marina Baixa «4.3. Parèmies. 4.2.1. Classificació temàtica per capítols. 4.2.1.1. Anatomia. Cara», p. 182. Universitat Miguel Hernández.

El qui escopix al cel, en la cara li cau

2 fonts, 2007.
Com que no es pot res contra el destí, qualsevol actuació nostra repercuteix sobre nosaltres mateixos.
Sinònim: Similar: Tal faràs, tal trobaràs.
Gisbert, Adolf (2011): Refranyer temàtic «Activitats humanes, comportament, salut i fortuna», p. 254. Web.
Lloc: Ontinyent (La Vall d'Albaida).
Sanchis Carbonell, Josep (2007): Bocaviu. Bocins de llengua de transmissió oral i escrita arreplegats a Ontinyent «Sentències i refranys. E», p. 133. Edicions Víctor.

Qui al cel escup a la cara li cau

2 fonts, 1915.
De: Artigues i Sirvent, Ramon (1921-22).
Lloc: Lleida.
Fons Tomàs Carreras i Artau. Institució Milà i Fontanals d'Investigació en Humanitats (CSIC, Barcelona) (1915): Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Signatura SIMURG: AMF-AEFC-0102-0064 «Qüestionari núm. 13 - Filosofia popular - http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/image/990001435010304201/75/». Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Equivalent en esperanto: Kiu supren kraĉon ĵetas, sian barbon al ĝi submetas.
Martín Burutxaga, Pedro M. (2014): Petit refranyer català-esperanto «Déu, dimoni, Església, religió i moral | Dio, diablo, Eklezio, religio kaj moralo», p. 9. Associació Catalana d'Esperanto.

Qui al cel escup s'escup a sa cara

2 fonts, 1993.
Common Voice (2018): Proverbis. Web.
Vol dir que les injúries dirigides a Déu, o a les coses santes, es converteixen en dany dels qui les profereix (D.).
Equivalent en castellà: No escupáis al cielo, que os caerá en la cara.
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «664 Cel», p. 99. Institut Menorquí d'Estudis.

Qui al cel escup, / a la cara li cau

2 fonts, 1967.
Lloc: Guimerà.
Griera, Antoni (1967): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - III - CA-CAVE «Cara», p. 207. Edicions Polígrafa.
Equivalent en francès: Qui crache vers le ciel, / le reçoit sur la figure.
Lloc: Catalunya del Nord.
Guiter, Henri (1969): Proverbes et dictons catalans «Llei, gent de llei, plets / Loi, gens de lois, procès», p. 354. Robert Morel Editeur.

Qui al cel escup, à la cara li cau

2 fonts, 1915.
El poble no'n sab res del personatje mític (Icaro); fins ignora la seva llegendaria existencia. Mes, sab lo que es la superbia; ha pogut observar fidelment la seva fatal influencia sobre 'l mateix que l'alimenta en la sèva ànima. El poble endevina que es el mateix superb el creador de son propi fracás. De: Xalabarder i Serra, Eduard (1914).
Lloc: Barcelona (Barcelonès).
Fons Tomàs Carreras i Artau. Institució Milà i Fontanals d'Investigació en Humanitats (CSIC, Barcelona) (1915): Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Signatura SIMURG: AMF-AEFC-0102-0009 «Refranys, proverbis i locucions populars - http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/image/990001432180304201/7/». Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Qui al cel. 30-9-1872.
Font: Calendari dels pagesos.
Ricart Matas, Josep (2021): Fons paremiològic de Josep Ricart Matas, dipositat a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBASJ) «Refranys repetits del «Calendari dels pagesos». No 61 à 99», p. 3_1313.jpg. Manuscrit.

Qui al cel escup, en la cara li cau

2 fonts, 1847.
Sinònim: Qui al cel escup, en la cara li cau.
Blanic (1917): Vocabulari francès-català «Próverbis - Refranas catalanas», p. 177. Editorial Trabucaire.
Expressa que nos deu obrar ab medis ques convertéixen en dany propi.
Equivalent en castellà: Quien al cielo escupe, en la cara le cae.
D. y M. (1847): Diccionario catala-castellano y vice versa, redactado en vista de cuantos se han publicado hasta el dia (Libro de faltriquera) «Apéndice: Colección de refranes catalanes con su correspondencia castellana. Cel», p. 9. Agencia Médica Catalana.

Qui al cep escup, a la cara li cau

2 fonts, 1987.
Farnés i Badó, Sebastià (1992): Paremiologia catalana comparada III «C 2153», p. 19. Columna Edicions.
Equivalent en llatí: Qui altium mittit lapidem, super caput eius cadet (Eccli. 27.28).
Trup, Ladislav; Alvarado, Salustio (1987): Refranero castellano catalán latín eslovaco checo. Autoedició.
Cielo.
Equivalent en castellà: Quian al cielo escupe, en la cara le cae.
Trup, Ladislav; Alvarado, Salustio (1987): Refranero castellano catalán latín eslovaco checo «Trup-Alvarado 87 - 24». Autoedició.

Qui escopinya al cel, a la cara li cau

2 fonts, 1989.
Lloc: Marina Baixa.
Ramón i Sapena, Regina L (2006): L'expressió dermatològica al llenguatge popular valencià amb especial referència a la comarca de la Marina Baixa «4.3. Parèmies. 4.2.1. Classificació temàtica per capítols. 4.2.1.1. Anatomia. Cara», p. 182. Universitat Miguel Hernández.
De: Ros - Martí Gadea.
Lloc: País Valencià.
Romà Font, Francesc (1989): Refranyer popular «Q», p. 282. Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Qui escup al cel a la cara li torna

2 fonts, 1889.
Bonsenyor, Jahuda (1889): Libre de paraules e dits de savis e filosofs, Los proverbis de Salomo, Lo Llibre de Cato «Capitol LXVII. De loar e dir be d hom», p. 75. Imprenta d'en Joan Colomar y Salas.
Per indicar que una mala acció reverteix en qui l'ha feta.
Ja t'està bé, aviam si així n'aprens i no ho tornes a fer. Qui escup al cel a la cara li torna.
Lloc: Santa Coloma de Queralt.
Dalmases Trull, Montserrat; Soler Bertran, Joan; Soler Dalmases, Albert (2023): El parlar de casa: Petit recull de grans tresors familiars «7. Dites», p. 279. Autoedició.

Qui escup al cel, a la cara li torna (o cau)

2 fonts, 2012.
Fontana, Joan; Gargallo, José Enrique; Pàmies, Víctor; Ugarte, Xus (2016): Els refranys més usuals de la llengua catalana «Tema 4. Refranys sobre religió i creences». Llibres de l'Index, S.A.
La arrogància acaba trobant el seu càstig.
Equivalent en castellà: Quien al cielo escupe, en la cara le cae; Quien piedra al alto echa, cáele en la cabeza.
Pàmies i Riudor, Víctor (2012): Dites.cat. Locucions, frases fetes i refranys del català «Cel». Editorial Barcanova.

A qui escup al cel la saliva li cau a la cara

1 font, 1970.
Griera, Antoni (1970): Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya - XIII - SA-SUTZ «Saliva», p. 32. Edicions Polígrafa.

A qui escup al cel li cau la saliva a la cara

1 font, 1995.
Professor Lester (1995): Avui «Horòscop. Escorpió», p. B11. L'Avui / El Punt Avui.

A qui escup al cel li cau tota la saliva a la cara

1 font, 1996.
Professor Lester (1996): Avui «Horòscop. Peixos», p. 48. L'Avui / El Punt Avui.

A qui escup al cel, la saliva li cau a la cara

1 font, 1995.
Professor Lester (1995): Avui «Horòscop. Cranc», p. B19. L'Avui / El Punt Avui.

A qui escup al cel, li cau la saliva á la cara

1 font, 1886.
Lloc: Blanes (Selva).
Cortils i Vieta, Josep (1886): Ethologia de Blánes «Adagis més usuals», p. 180. Centre Excursionista de Catalunya.

Qui a l'aire escup, a la cara li torne

1 font, 1995.
Font: MS, G.
Moret i Coso, Hèctor (1995): Lo Molinar. 3. Gèneres menors de la literatura popular «la voluntat i el poder», p. 71. Instituto de Estudios Turolenses.

Qui á n'el cel escup, á sa cara li torna

1 font, 1877.
Lloc: Mallorca.
Obrador i Bennàssar, Miquel (1877): Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Artes, 12, p458-460 «Just dues paraules», p. 460. Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Artes.

Qui al cel escopinya en la cara li cau

1 font, 1996.
Lloc: País Valencià.
Comes i Nácher, Joan (1996): No queda lo dit, sino lo escrit. Recull de refrans valencians «Q», p. 126. Promoció de Cultura Valenciana (del Sénia al Segura).

Qui al cel escup / a la cara li cau

1 font, 1947.
Un milà xic se sentia malalt i va demanar a la seva mare que pregués per ell als déus i que fes vots i prometences per la seva salut. Sa mare li va dir que difícilment els déus l'escoltarien, perquè havia profanat llurs temples i s'havia portat amb ells de manera sacrílega. De: Isop.
Font: Llibre primer.
Amades i Gelats, Joan (1947): Les faules d'Isop, p. 26. Tipografia Carreras.

Qui al cel escup a la cara li torna

1 font, 1996.
Conca, Maria; Guia, Josep (1996): Els primers reculls de proverbis catalans «Índex de proverbis», p. 295. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Equivalent en castellà: Quien al cielo escupe, a la cara le torna.
Font: Capítol XI. (XI.20).
Conca, Maria; Guia, Josep (1996): Els primers reculls de proverbis catalans «Refranys glossats. Apèndix: Relació completa de refranys», p. 251. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Qui al cel escup en la cara li cau

1 font, 1919.
Lloc: Selva.
Ruyra i Alsina, Ramon (1919): Refrans «C», p. 13. Manuscrit.

Qui al cel escup, / s'escup a sa cara

1 font, 1918.
Lloc: Menorca.
Camps i Mercadal, Francesc (pseudònim Francesc d'Albranca) (1918): Folklore menorquí. De la pagesia. Tom I «Refranys. XL.- Religiosus», p. 329. Institut Menorquí d'Estudis.

Qui al cel escup, a la cara l'hi cau

1 font, 2003.
Lloc: Tortosa (Baix Ebre).
Aragonés Salvat, Albert (2003): Refrans i modismes tortosins, de Federico Pastor i Lluís «12. La comunicació lingüística - 12.7. Malediccions». Web.

Qui al cel escup, a la cara s'escup

1 font, 1914.
Equivalent en castellà: Al que escupa al cielo, en la cara le cae lo escupido | Quien al cielo escupe, á la cara le cae.
Rovira i Virgili, Antoni (1914): Diccionari Català-Castellà & Castellà-Català «Adagis catalans amb la correspondencia castellana. Q», p. 827. Antoni López, Editor.

Qui al cel escup, s'escup damunt

1 font, 1999.
Lloc: Mallorca.
Riera Jaume, Antoni (1999): Així xerram a Mallorca. Aplec d'expressions populars en sentit figurat «Tercera part. Aplec d'expressions (orde temàtic). Capítol VII. Conducta Sèrie B. Renegar. Refranys», p. 127. Hora Nova.

Qui al cel escup…, a la cara li cau

1 font, 2017.
Milenbranca (2017): App L'arbre refranyer - Milenbranca. Editorial Grata Lectura.

Qui al cel scup a la cara li torna

1 font, 1857.
De: Seneca.
(1857): Sentencias morales, d'un còdex del Monestir de Sant Cugat del Vallès, dins Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, Tomo XIII, por D. Próspero de Bofarull y Mascaró «De ovacio almoyna e confessio», p. 261.

Qui an el cel escup, a sa cara li torna

1 font, 1958.
Llompart, Gabriel (1958): Experiencia religiosa y lengua mallorquina «VIII. Postrimerías. Gloria», p. 128. Museu de Mallorca.

Qui an es cel escup, a sa cara li cau

1 font, 1984.
Ses flestomies, serveixen per un mateix.
Lloc: Menorca.
Pons Moya, Joan (1984): Dites i refranys menorquins «Segona part. Refranys. Religiosos», p. 270. Col·lectiu Folklòric Ciutadella.

Qui en el cel escup, a sa cara li cau

1 font, 2008.
Les blasfèmies i les ofenses al Creador, moltes vegades reflectides en ultratges al nostre proísme, es tornen contra un mateix.
Alzamora Bisbal, Jaume (2008): Espigolant dins l'antigor. Refranys i dites de la nostra terra «3. Astres i temps. 3.2. Meteorologia. 3.2.4. Cel (Veg. també 8.1 Cel-Infern). Refranys», p. 99. Editorial Moll.

Qui escopinya al cel, en la cara li cau

1 font, 1915.
De: Valors i Albors, Antoni (1917-18).
Lloc: Alcoy i contorn.
Fons Tomàs Carreras i Artau. Institució Milà i Fontanals d'Investigació en Humanitats (CSIC, Barcelona) (1915): Qüestionaris de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Signatura SIMURG: AMF-AEFC-0102-0088 «Refranys - http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/image/990001435650304201/11/». Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Qui escúp al cêl á la câse li torna

1 font, 1979.
Sinònim: Qui al cel escup, a la cara li cau.
Lloc: Mallorca.
Font: DMC, 610.
Ferrer, Antoni-Lluc (1979): Refranys i locucions del 'Diari de Buja' «Inventari de refranys i locucions del «Diari de Buja»», p. 93. Randa.

Qui escup al cel, a la cara li cauen els esquitxos

1 font, 2003.
Sinònim: Qui escup al cel, a la cara li torna.
Biosca, Mercè; Cornadó, Maria-Pau (2003): El refranyer de Joan Viladot «XV. Els mites i les creences. Déu i el cel», p. 116. Pagès Editors.

Qui escup al cel, a sa cara li torna

1 font, 1999.
Lloc: Mallorca.
Riera Jaume, Antoni (1999): Així xerram a Mallorca. Aplec d'expressions populars en sentit figurat «Tercera part. Aplec d'expressions (orde temàtic). Capítol VII. Conducta Sèrie B. Renegar. Refranys», p. 127. Hora Nova.

Qui escup al cel, en la cara li cau

1 font, 2009.
De: Ros, Carles.
Ros, Carles (2009): L'Estel «Qui bé s'està no·s moga… Adagis 270 anys després (V)», p. 18. Revista L'Estel.

Qui escup al Cel, en la cara li cau

1 font, 1736.
Ros, Carles (1736): Tratat de adages, y refranys valencians, p. 91. Librerías París-Valencia.

Qui escup al Cel, en la casa li cau

1 font, 1979.
Sinònim: Qui al cel escup, a la cara li cau.
Lloc: Mallorca.
Font: TA, 91.
Ferrer, Antoni-Lluc (1979): Refranys i locucions del 'Diari de Buja' «Inventari de refranys i locucions del «Diari de Buja»», p. 93. Randa.

Qui escup al cel, li cau a la cara

1 font, 2010.
Lloc: Calaf i Barcelona.
Pàmies i Riudor, Víctor (2010): Top ten de refranys catalans. Web.

Qui escup al cel, s'escup as uis

1 font, 2021.
Les injúries contra Déu perjudiquen el mateix que les diu.
Lloc: Eivissa.
Pàmies i Riudor, Víctor; Marí Mayans, Isidor (2021): El refranyer eivissenc d'Antoni Juan Bonet «CR - Creences religioses», p. 58. Institut d'Estudis Eivissencs.

Qui escup al cel, s'escup es ulls

1 font, 1986.
Qui no creu en Déu i renega del cel, es perd a ell mateix.
Equivalent en castellà: El que al cielo escupe, en la cara le cae.
Lloc: Eivissa i Formentera.
Institut d'Estudis Eivissencs (1986): El nostre refranyer, p. 26. Institut d'Estudis Eivissencs.

Qui escup al cel, sa saliva li cau damunt

1 font, 1993.
Vol dir que les injúries dirigides a Déu, o a les coses santes, es converteixen en dany dels qui les profereix (D.).
Equivalent en castellà: No escupáis al cielo, que os caerá en la cara.
Pons Lluch, Josep (1993): Refranyer menorquí «664a Cel», p. 99. Institut Menorquí d'Estudis.

Qui escup cap al cel, a la cara li cau

1 font, 1995.
Professor Lester (1995): Avui Estiu «Horòscop. Capricorn», p. VII. L'Avui / El Punt Avui.

Qui escup el cel, s'escup es uis

1 font, 1955.
Lloc: Eivissa.
Juan Bonet, Antoni (1955): Ibiza, núm. 2, p29-33 «Refranero ibicenco (Continuación)», p. 33. Ibiza. Revista del Instituto de Estudios Ibicencos.

Qui escup en el Cel á la cara li torna

1 font, 1752.
Equivalent en llatí: In auctorem redibunt scelera.
Burguera, Fra Miquel (1752): Preceptes, elegancias, calendas y frases que se enseñan en las escolas de gramatiga de la provincia de S. Francesch de Mallorca «Phrases perutiles, et adagia venusta. Sub littera Q», p. 30. Casa de Miquel Cerdá.

Qui escupeix al cel, en la cara li cau

1 font, 1985.
Amb els dos significats.
Lloc: Murla (MM) i Pego (MP) (La Marina).
Llàcer i Bueno, Josep Joan (1985): 1.000 refranys de la Marina «Q», p. 45. Publicaciones de la Caja de Ahorros Provincial de Alicante.

Qui ves lo cel escup sobre la faç li torna

1 font, 1891.
Font: Proverbis àrabs, un manuscrit del s. XIV.
Bofarull, M. de (1891): Proverbis àrabs, dins L'Avenç, III, 1891 «Foli 107 sota l'epígraf 'Ex proverbis arabum'», p. 123. L'Avenç.

Qui ves lo cel escup, sobre la faz li torna

1 font, 1989.
Sinònim: Qui escup al cel a la cara li torna (Bonsenyor, 696).
Mettmann, Walter (1989): «Proverbia arabum» eine altkatalanische sprichwörter-Uns sentenzensammlung «In Romanische Forschungen, 101. Bd., H. 2/3 (1989), p184-207», p. 201.